dijous, 24 de febrer de 2011

Una xarxa... social, moral, salvavides o cotilla?

He abandonat el FaceBook (almenys per una bona temporada).
Una xarxa que imposa un enfocament tan "happy" ("M'agrada", "Gosto", "J'aime", "Vind ik leuk", "Mihi placet", etc. ... però cap opció per a expressar el contrari), els usufructuaris de la qual (el 98'7% dels mortals del primer i segon mons) l'han adoptada per a llurs petites banalitats, allunyats de la discussió (en el sentit més literal del mot), una xarxa així, deia, no m'interessa tant com per a plantejar-me canviar la meva apreciació de les relacions mútues, ni permetre que em mengi més temps del que crec que es mereix. (Sí, molt bé: això es podria resoldre no entrant-hi tant.)
Alhora reconec que té coses positives. Suposo que no és perquè sí que existeix aquest 98'7% d'adherits al FB. Realment, des que m'hi vaig apuntar m'he assabentat de moltes coses que succeeixen i que possiblement m'haurien passat de llarg de no ser-hi. També, sembla que és bo anar dient "hola" de tant en tant a persones oblidades amb qui altrament potser no hauria tingut mai més cap mena de contacte; o fer noves coneixences, sempre positives per definició. En fi, al capdavall ningú no m'obliga a fer-hi un acte de presència exhaustiu, almenys més del que pugui estar disposat a fer. Correcte.
Però he d'insistir sobre el tarannà general del lloc: per una banda, tot és "meravellós"; tothom és "guapíssim"; la indignació pels desastres humans sembla haver-se incrementat exponencialment (com si abans no passessin tantes coses, o no haguessin passat igual; o la gent, per no tenir-ne notícia directa, no s'hagués pogut imaginar que passaven les coses que passaven); i per l'altra, tothom sembla haver incorporat una estranya tendència a la "bona educació", quan li és tan difícil rebutjar una petició d'amistat, o no gosa bloquejar ningú amb el pretext de no transmetre-li que pot ser que se'l consideri un indesitjable.
I enmig d'aquesta explosió de bones vibracions hi ha, per exemple, els grups tancats, autèntics clans immersos en els "jiji-jaja" més captivadorament amorosos.
(Un servidor és massa sensible a tota aquesta mena de coses.)
De fet, tot plegat és una mica com la vida mateixa, però amb més abast i amb aquesta curiosa facilitat d'ignorar els mals rotllos magnificada.
Ara com ara, el món ja funciona així, amb aquesta immediatesa, amb la necessitat de multirelacionar-se, amb la por de quedar-se incomunicat. Però com que jo sóc part del món, no me'n puc segregar així com així! Per tant, no perdo de vista la possibilitat de tornar a ser carn de FaceBook, i deixar que em salvi la vida, bo i encotillant-me (sobretot si constato que funcionant-hi a banda m'endarrereixo respecte de la dinàmica del meu entorn, un cop tastats els efectes de fer servir aquest mitjà), malgrat la presència de persones que em podria resultar incòmode de trobar-hi i que, en el fons, haurien estat les que m'hi haurien provocat l'aversió.
(I això és el que m'afecta encara més.)


[De la mateixa manera que l'amor d'un, no és l'amor d'un; ni tan sols arriba a persona: es veu que no és més que una putada de la vida, d'aquelles amb què un es topa; tan sols una més d'aquestes coses que passen...]
(Això mereix un desenvolupament a part. Ja vindrà.)

1 comentari:

  1. M'agrada!!! (jiji!)

    Vull dir que per raons més o menys similars tal com vaig entrar al facebook en vaig sortir... espero i desitjo que trobarem maneres de que comunicar-nos fluidament (en el sentit figurat...) a través d'altres canals més versàtils (com per exemple prenent un tè tranquilament a un sofà) que permetin discussió. però mentrestant... queda la por de quedar-se una mica al marge... però en Grouxo ja ho deia... hi ha clubs els quals no val la pena formar-ne (sobretot si t'accepten...)


    Salut!!!!
    http://elblocdelildu.blogspot.com/

    ResponSuprimeix