La (r)evolució àrab, una pel·lícula de suspens (espero que no de horror!)

Es poden fer tantes lectures, dels darrers esdeveniments de Tunísia i Egipte...! (I els que vénen ara: Líbia, Bahréin, el Iemen...)

A mi, la que se'm presenta com a més recurrent és que l'efecte dòmino que s'està produint indica que hi ha una conxorxa sorda adreçada a la democratització peremptòria del món islàmic, de tal manera que les normes del joc (democràtic, en el ben entès que la democràcia, tal com la coneixem, no passa de la categoria de joc) siguin per a com més contendents millor. Així, les relacions comercials i polítiques (és a dir financeres, també) no s'ennuvolarien amb temes religiosos, o tarannàs autocràtics incòmodes, o dictadures corruptes que, amb negociacions implacables amb armes i petroli, juguen (en el sentit d'"es burlen") amb les economies pròpies, igual que juguen (en el sentit d'"operen") amb les alienes. Per exemple.

Aquesta democratització, que en si mateixa podria semblar una bona notícia, se m'acut que pot ser molt més cru(el): es tractaria de globalitzar la democràcia..., sí..., però aquella que en definitiva és l'arma del capitalisme, que li permet fer i desfer a conveniència del liberalisme més ferotge i irrespectuós.

No sé... Això que els exèrcits es posin a donar suport al poble ras, oposant-se al règim (vigent?), em sona una mica a conte de fades. I no dubto en absolut de cadascun dels membres dels exèrcits, sinó d'aquests en tant que institucions; d'aquells que en tenen el comandament, i/o dels qui en tenen el control (que no tenen per què ser els mateixos).

Em fa arrufar el nas el fet que a unes manifestacions populars, per molt massives que aquestes puguin ser (i la d'Egipte, a més, es presentava a si mateixa com a 'pacífica'), els mandataris assenyalats amb el dit hi reaccionin tan mansament (tenint en compte com se'n podrien desempallegar sense gaires problemes). Vaja, com seguint un guió.
El quid és aclarir qui l'hauria pogut escriure, aquest guió...