Coses que es diuen que mouen la vida...

Avui he sentit per la TV pública de casa meva aquella frase que ha fet tanta fortuna, que diu que "tots som herois del nostre temps, lluitant exasperadament per..." (no sé, o una cosa així), repenjant-se en el fet que "el nostre temps" és el que ens toca viure, sense el plantejament previ de qui ha decidit i com s'ha decidit que "el temps que ens toca viure" sigui el que és, el que ens toca viure.

Per a mi és primordial, prioritari, de saber. Perquè si, d'alguna manera, no hi he tingut mà, o la història m'ha sortit borda, no em queda altre remei que dimitir. Amb totes les lletres.
En què estan basades les relacions humanes, avui? En el mercantilisme. Fins i tot aquelles relacions no basades en ell. Si no hi ha calés pel mig, res no existeix. És així, encara que es disfressi d'una altra cosa. Es dóna per descomptat que els calés hi són, pocs o molts, tard o d'hora... En tot cas, no són -o no han de ser- un impediment per a l'interrelació. Quan no n'hi ha, aquí sempre hi ha un perdedor, en el sentit més estricte, més automàtic, més sincer, més inqüestionable... i més inquietant del concepte! Fins i tot el tercermundisme frisa -ni que sigui per la puta supervivència- per sentir-s'hi inclòs, en aquesta disbauxa encaramel·lada de mínims que imposa "l'estat del benestar".

Em pregunto: té preu, l'afecte?

Em pregunto: i l'amor? Per què se'ns omple tant la boca d'aquest fonema, quan no tenim ni reputa-pajolera-maleïda idea de què vol dir?

Benestar. "Ei, tu, passem la vida com millor puguem, que dura quatre dies i no és qüestió de malbaratar-los". Això és el que es diu universalment (un 20% d'homes, dones i nens del món, aproximadament) en el circuit tancat de "feinejo perquè no em toca un altre remei", o bé, "quina sort que tinc, que treballo en allò que m'agrada", però sempre amb aquell suport econòmic que et permet pronunciar-te de qualsevol manera acceptada per a una interrelació.

La vida està pensada per a gent amb afany de supervivència.

I jo també vull sobreviure, però no a qualsevol preu.

Els divorcis i les separacions per la puta cara (quan es donen coses per tàcitament sabudes, sense haver estat expressades mirant-se als ulls) són les majors faltes de respecte amb què mai m'he pogut trobar. Capricis del principi, quan no hi havia criteri, o de després, quan hi ha noves perspectives que puguin endolcir l'existència. O es poden donar, senzillament, perquè algú ja n'està fart/ta... d'alguna cosa (a saber quina, que de fantasies ens n'hi podem muntar una bona pila, si no en tenim prou informació). Però no passa res, perquè tothom està per aquesta feina. Tothom sap que la llibertat comporta això. (A males, sempre pot haver-hi explicacions. Fantàstic! Envejable. No és el meu cas.)

Als meus seixanta -llargs- tacos, he après que en aquest món concret no hi tinc cabuda. La meva iniciativa (si la tingués) no compleix amb les normes de l'evolució, tal com s'entén com a inexorable. Creativitat? Molta! (Abans més que ara; que no sóc déu, i els inconvenients m'afecten més que no pas la fe en mi mateix... sobretot veient que si no sóc jo qui creu en mi, ningú més no ho farà. I ara mateix, i repassant el meu propi historial, no em puc sentir gaire cofoi de la meva vida, ni puc esperar-ne gaire res.)

Bé, només estic avorrit, cansat, de veure que per sobreviure m'hauria d'angoixar tant i tant..., i tan estèrilment... i tant i tant i tant... i per a seguir igual... i tant i tant, però tant...!
Vaja, com fins ara des de fa set anys, després de trenta llargs fent el passarell convivint amb algú a qui he descobert que no coneixia... (Cap problema: no ens acabem de conèixer mai, mai. I què?)


He de reconèixer que no hi sóc tot, avui dia; que estic definitivament malalt. I com que no puc demanar a ningú que m'aguanti tal com ara sóc, el millor per a tothom (fins i tot per a qui em pogués estimar) és que jo faci un 'mutis por el foro', i que el meu record -faci somriure o arrufar les celles- em sobrevisqui.

Lo dicho: ...

¿...?

Per què el món àrab clama per la democràcia, tot just ara que el capitalisme -el seu principal paladí, als seus ulls- fa tentines, es desploma, s'ensorra, i demana a crits un gir de 180º?

Una xarxa... social, moral, salvavides o cotilla?

He abandonat el FaceBook (almenys per una bona temporada).

Una xarxa que imposa un enfocament tan "happy" ("M'agrada", "Gosto", "J'aime", "Vind ik leuk", "Mihi placet", etc. ... però cap opció per a expressar el contrari), els usufructuaris de la qual (el 98'7% dels mortals del primer i segon mons) l'han adoptada per a llurs petites banalitats, allunyats de la discussió (en el sentit més literal del mot), una xarxa així, deia, no m'interessa tant com per a plantejar-me canviar la meva apreciació de les relacions mútues, ni permetre que em mengi més temps del que crec que es mereix. (Sí, molt bé: això es podria resoldre no entrant-hi tant.)

Alhora reconec que té coses positives. Suposo que no és perquè sí que existeix aquest 98'7% d'adherits al FB. Realment, des que m'hi vaig apuntar m'he assabentat de moltes coses que succeeixen i que possiblement m'haurien passat de llarg de no ser-hi. També, sembla que és bo anar dient "hola" de tant en tant a persones oblidades amb qui altrament potser no hauria tingut mai més cap mena de contacte; o fer noves coneixences, sempre positives per definició. En fi, al capdavall ningú no m'obliga a fer-hi un acte de presència exhaustiu, almenys més del que pugui estar disposat a fer. Correcte.

Però he d'insistir sobre el tarannà general del lloc: per una banda, tot és "meravellós"; tothom és "guapíssim"; la indignació pels desastres humans sembla haver-se incrementat exponencialment (com si abans no passessin tantes coses, o no haguessin passat igual; o la gent, per no tenir-ne notícia directa, no s'hagués pogut imaginar que passaven les coses que passaven); i per l'altra, tothom sembla haver incorporat una estranya tendència a la "bona educació", quan li és tan difícil rebutjar una petició d'amistat, o no gosa bloquejar ningú amb el pretext de no transmetre-li que pot ser que se'l consideri un indesitjable.

I enmig d'aquesta explosió de bones vibracions hi ha, per exemple, els grups tancats, autèntics clans immersos en els "jiji-jaja" més captivadorament amorosos.
(Un servidor és massa sensible a tota aquesta mena de coses.)

De fet, tot plegat és una mica com la vida mateixa, però amb més abast i amb aquesta curiosa facilitat d'ignorar els mals rotllos magnificada.
Ara com ara, el món ja funciona així, amb aquesta immediatesa, amb la necessitat de multirelacionar-se, amb la por de quedar-se incomunicat. Però com que jo sóc part del món, no me'n puc segregar així com així! Per tant, no perdo de vista la possibilitat de tornar a ser carn de FaceBook, i deixar que em salvi la vida, bo i encotillant-me (sobretot si constato que funcionant-hi a banda m'endarrereixo respecte de la dinàmica del meu entorn, un cop tastats els efectes de fer servir aquest mitjà), malgrat la presència de persones que em podria resultar incòmode de trobar-hi i que, en el fons, haurien estat les que m'hi haurien provocat l'aversió.
(I això és el que m'afecta encara més.)


[De la mateixa manera que l'amor d'un, no és l'amor d'un; ni tan sols arriba a persona: es veu que no és més que una putada de la vida, d'aquelles amb què un es topa; tan sols una més d'aquestes coses que passen...]
(Això mereix un desenvolupament a part. Ja vindrà.)

Segueixo sense entendre què NO hi fa TV3 al País Valencià.

Espanya és un reducte bananer (i no em refereixo als seus ciutadans, que no es diferencien de mi en res, en tant que tots som ciutadans: amb les nostres apetències, els nostres criteris individuals, les nostres diferències, les nostres necessitats personals i comunes, els nostres consensos tàcits...) comandat per una patuleia de polítics (és a dir exciutadans, gent que s'ha emancipat de la seva categoria rasa de ciutadans per a esdevenir servidors de si mateixos, el color polític dels quals no té, aquí, la més mínima importància, car tant les dretes com les esquerres són tossudament espanyoles d'aquesta Espanya etèria, platònica) que treballen pel manteniment d'una entelèquia, hereva de velles aspiracions de poder -en concret del que prové de l'expansió i el domini (maneres de procedir que comporten el lladronici i l'assassinat, se'ls vulgui dir com se'ls vulgui dir), vocacions, aquestes, lligades a la virulència que ha ajudat a aquesta entelèquia a ocupar el lloc que avui té en la Història.

Però només en la Història; perquè ara que les coses van, han d'anar, poden anar d'unes altres maneres, s'han descol·locat tant (els polítics), i està perdent tant el seu estatus a nivell internacional (l'entelèquia), que aquells se senten impulsats a refermar la posició d'aquesta... dins del territori mateix que tenen sota la seva pròpia jurisdicció! Patètic! (Ja ho he dit abans: bananer.)

I a tomb de què ve, tot això? Doncs als càstigs infligits als rebecs de torn (però històrics): il·legalitzacions de partits al País Basc, el lladronici practicat als comptes catalans..., ara la desconnexió de TV3 al País Valencià...

És aquest darrer capítol el que m'ha fet posar-me a vomitar. M'encantaria que la Generalitat Valenciana fos capaç d'explicar d'una manera entenedora i satisfactòria què té contra la visualització de TV3 en aquelles terres (sobretot havent-n'hi una demanda substancial en aquest sentit). Perquè si només són raons... perdó: motius (perquè el mot raó aquí no hi té cabuda) polítics els que l'han empesa fins i tot a canviar una llei per sortir-se amb la seva bo i collant Acció Cultural del País Valencià (Eliseu Climent), propietària dels repetidors de senyal, amb multes severes, l'únic que fa és confirmar la meva apreciació del carpetovetonisme hispànic, pel que fa a la seva pròpia visió del país. D'explicacions i justificacions, se'n brandaran moltes; amb la llei a la mà i tot (que acomodant aquesta a la intenció última, ja està tot arreglat). Però el que es posa de manifest és una voluntat política negativa i segregacionista.

Acció Cultural del PV, per la seva part, assegura (segons l'Agència Catalana de Notícies) que va proposar al govern valencià un pacte de reciprocitat (TV3->València, Canal9->Catalunya), i que aquest el va rebutjar. A priori, i fent-ne una lectura blanca, podria pensar que del que es tractava era de confraternitzar; de crear, de refermar lligams culturals naturals.

[Però l'ACN amaga una cosa que diu el diari Ara: sembla que Eliseu Climent ha titllat de "trampa" l'aparent acceptació per part del govern valencià del pacte de reciprocitat, perquè li hauria deixat el camí expedit per a fer entrar a València televisions com ara la de Múrcia i la d'Albacete. (Quin és l'interès de l'Agència Catalana de Notícies a posar l'accent en l'oferiment i no en la ulterior interpretació que n'hauria fet el mateix Eliseu Climent?) Bé; això no és sinó una reflexió paral·lela que m'ha sorgit en el discurs.]
L'incomprensible, per a mi, és que en una època en què la comunicació s'ha fet tan global, hi hagi qui decideix posar-hi fronteres, sobretot en un territori que aquest algú (o aquests alguns) tenen per comú a tots: no venen pas la moto que València i Catalunya són Espanya? A què ve, doncs, trencar-ne expressament la comunicació televisiva (per a deixar pas franc a no sé quants canals de TV que vénen de fora)?
Només demano una explicació lògica i fàcil d'entendre a un interrogant quasi infantil.

La (r)evolució àrab, una pel·lícula de suspens (espero que no de horror!)

Es poden fer tantes lectures, dels darrers esdeveniments de Tunísia i Egipte...! (I els que vénen ara: Líbia, Bahréin, el Iemen...)

A mi, la que se'm presenta com a més recurrent és que l'efecte dòmino que s'està produint indica que hi ha una conxorxa sorda adreçada a la democratització peremptòria del món islàmic, de tal manera que les normes del joc (democràtic, en el ben entès que la democràcia, tal com la coneixem, no passa de la categoria de joc) siguin per a com més contendents millor. Així, les relacions comercials i polítiques (és a dir financeres, també) no s'ennuvolarien amb temes religiosos, o tarannàs autocràtics incòmodes, o dictadures corruptes que, amb negociacions implacables amb armes i petroli, juguen (en el sentit d'"es burlen") amb les economies pròpies, igual que juguen (en el sentit d'"operen") amb les alienes. Per exemple.

Aquesta democratització, que en si mateixa podria semblar una bona notícia, se m'acut que pot ser molt més cru(el): es tractaria de globalitzar la democràcia..., sí..., però aquella que en definitiva és l'arma del capitalisme, que li permet fer i desfer a conveniència del liberalisme més ferotge i irrespectuós.

No sé... Això que els exèrcits es posin a donar suport al poble ras, oposant-se al règim (vigent?), em sona una mica a conte de fades. I no dubto en absolut de cadascun dels membres dels exèrcits, sinó d'aquests en tant que institucions; d'aquells que en tenen el comandament, i/o dels qui en tenen el control (que no tenen per què ser els mateixos).

Em fa arrufar el nas el fet que a unes manifestacions populars, per molt massives que aquestes puguin ser (i la d'Egipte, a més, es presentava a si mateixa com a 'pacífica'), els mandataris assenyalats amb el dit hi reaccionin tan mansament (tenint en compte com se'n podrien desempallegar sense gaires problemes). Vaja, com seguint un guió.
El quid és aclarir qui l'hauria pogut escriure, aquest guió...

La il·lustració, patrimoni dels "escollits"

Ahir vaig saber que CiU, abans dels "consells" de la Salgado, ja tenia previst d'aplicar pujades d'impostos als estudis universitaris (entre d'altres imposables). No em preocupa tant el moviment impositiu (que també), com el fet de constatar la tendència històrica i creixent a relegar els estudis de qualitat als grups de persones més benestants i acabalades, les que es poden permetre de pagar-se'ls. Com si el temps no hagués passat; com si fóssim hereus directes de l'edat mitjana, quan la formació i la instrucció havien de NO estar a l'abast de tothom, ans només dels escollits (definits avui exclusivament pel seu nivell econòmic). Quina pena, quina ràbia, quanta indignació, veure que això passa, encara, als inicis de tot un tercer mil·lenni...!

Un pensament instantani

He rebut la factura de l'aigua. De fet, això no és gens comentable. Però he vist que me l'han enviada en paper reciclat, cosa que m'ha agradat, i m'ha fet pensar que les multinacionals i empreses d'upa, les societats importants i els catàlegs pretesament elegants, les revistes cares..., en continuar distribuint llurs publicacions en paper "couché", tot fent gala de gran menyspreu vers una situació que demana a crits molta cura de la matèria primera d'on prové l'esmentat paper (que ha de ser nou, no reciclat)..., demostren estar totes elles mancades de senyoriu real; senyoriu que podrien ostentar amb autoritat amb el lideratge elegant i inflexible d'un comportament harmònic amb la que ens està caient. Essent això així (que és així, per bé que alhora sigui una fotesa en l'escala de coses que defineixen la categoria que volen manifestar), quins altres comportaments, més substancials, en podem esperar, que estiguin el mínim d'acord amb un cert sentit de l'ètica?


(Ja està. Ja me'n puc anar a dormir una mica més desfogat.)