Avui he sentit per la TV pública de casa meva aquella frase que ha fet tanta fortuna, que diu que "tots som herois del nostre temps, lluitant exasperadament per..." (no sé, o una cosa així), repenjant-se en el fet que "el nostre temps" és el que ens toca viure, sense el plantejament previ de qui ha decidit i com s'ha decidit que "el temps que ens toca viure" sigui el que és, el que ens toca viure.
Per a mi és primordial, prioritari, de saber. Perquè si, d'alguna manera, no hi he tingut mà, o la història m'ha sortit borda, no em queda altre remei que dimitir. Amb totes les lletres.
En què estan basades les relacions humanes, avui? En el mercantilisme. Fins i tot aquelles relacions no basades en ell. Si no hi ha calés pel mig, res no existeix. És així, encara que es disfressi d'una altra cosa. Es dóna per descomptat que els calés hi són, pocs o molts, tard o d'hora... En tot cas, no són -o no han de ser- un impediment per a l'interrelació. Quan no n'hi ha, aquí sempre hi ha un perdedor, en el sentit més estricte, més automàtic, més sincer, més inqüestionable... i més inquietant del concepte! Fins i tot el tercermundisme frisa -ni que sigui per la puta supervivència- per sentir-s'hi inclòs, en aquesta disbauxa encaramel·lada de mínims que imposa "l'estat del benestar".
En què estan basades les relacions humanes, avui? En el mercantilisme. Fins i tot aquelles relacions no basades en ell. Si no hi ha calés pel mig, res no existeix. És així, encara que es disfressi d'una altra cosa. Es dóna per descomptat que els calés hi són, pocs o molts, tard o d'hora... En tot cas, no són -o no han de ser- un impediment per a l'interrelació. Quan no n'hi ha, aquí sempre hi ha un perdedor, en el sentit més estricte, més automàtic, més sincer, més inqüestionable... i més inquietant del concepte! Fins i tot el tercermundisme frisa -ni que sigui per la puta supervivència- per sentir-s'hi inclòs, en aquesta disbauxa encaramel·lada de mínims que imposa "l'estat del benestar".
Em pregunto: té preu, l'afecte?
Em pregunto: i l'amor? Per què se'ns omple tant la boca d'aquest fonema, quan no tenim ni reputa-pajolera-maleïda idea de què vol dir?
Benestar. "Ei, tu, passem la vida com millor puguem, que dura quatre dies i no és qüestió de malbaratar-los". Això és el que es diu universalment (un 20% d'homes, dones i nens del món, aproximadament) en el circuit tancat de "feinejo perquè no em toca un altre remei", o bé, "quina sort que tinc, que treballo en allò que m'agrada", però sempre amb aquell suport econòmic que et permet pronunciar-te de qualsevol manera acceptada per a una interrelació.
La vida està pensada per a gent amb afany de supervivència.
I jo també vull sobreviure, però no a qualsevol preu.
Els divorcis i les separacions per la puta cara (quan es donen coses per tàcitament sabudes, sense haver estat expressades mirant-se als ulls) són les majors faltes de respecte amb què mai m'he pogut trobar. Capricis del principi, quan no hi havia criteri, o de després, quan hi ha noves perspectives que puguin endolcir l'existència. O es poden donar, senzillament, perquè algú ja n'està fart/ta... d'alguna cosa (a saber quina, que de fantasies ens n'hi podem muntar una bona pila, si no en tenim prou informació). Però no passa res, perquè tothom està per aquesta feina. Tothom sap que la llibertat comporta això. (A males, sempre pot haver-hi explicacions. Fantàstic! Envejable. No és el meu cas.)
Als meus seixanta -llargs- tacos, he après que en aquest món concret no hi tinc cabuda. La meva iniciativa (si la tingués) no compleix amb les normes de l'evolució, tal com s'entén com a inexorable. Creativitat? Molta! (Abans més que ara; que no sóc déu, i els inconvenients m'afecten més que no pas la fe en mi mateix... sobretot veient que si no sóc jo qui creu en mi, ningú més no ho farà. I ara mateix, i repassant el meu propi historial, no em puc sentir gaire cofoi de la meva vida, ni puc esperar-ne gaire res.)
Bé, només estic avorrit, cansat, de veure que per sobreviure m'hauria d'angoixar tant i tant..., i tan estèrilment... i tant i tant i tant... i per a seguir igual... i tant i tant, però tant...!
Vaja, com fins ara des de fa set anys, després de trenta llargs fent el passarell convivint amb algú a qui he descobert que no coneixia... (Cap problema: no ens acabem de conèixer mai, mai. I què?)
He de reconèixer que no hi sóc tot, avui dia; que estic definitivament malalt. I com que no puc demanar a ningú que m'aguanti tal com ara sóc, el millor per a tothom (fins i tot per a qui em pogués estimar) és que jo faci un 'mutis por el foro', i que el meu record -faci somriure o arrufar les celles- em sobrevisqui.
Vaja, com fins ara des de fa set anys, després de trenta llargs fent el passarell convivint amb algú a qui he descobert que no coneixia... (Cap problema: no ens acabem de conèixer mai, mai. I què?)
He de reconèixer que no hi sóc tot, avui dia; que estic definitivament malalt. I com que no puc demanar a ningú que m'aguanti tal com ara sóc, el millor per a tothom (fins i tot per a qui em pogués estimar) és que jo faci un 'mutis por el foro', i que el meu record -faci somriure o arrufar les celles- em sobrevisqui.
Lo dicho: ...
